En primer lloc, per tal d'analitzar el què es defineix a l'enunciat com a “moviments socials” de forma genèrica, agafaré com a referència il·lustrativa el cas del moviment sorgit amb força a Espanya la setmana anterior a les eleccions municipals del 22 de maig, conegut popularment com a “15-M” perquè entenc que moltes de les seves característiques són comunes a molts altres grups sorgits dins la societat civil (és a dir, al marge del sistema polític).
Resumint-ho molt, ja que entenc que no és objecte d'aquesta PAC aprofundir en les causes que provoquen aquests moviments, podríem dir que aquest grup de protesta/ reivindicació sorgeix com a resposta a un descontentament social envers el poder polític en general a causa de la crisi econòmica, i de la gestió que d'ella n'han fet els diferents partits polítics inclosos en els òrgans de govern.
Dit això, respecte del paper que aquests moviments poden jugar a la vida política, penso que cal centrar-se en una característica absolutament definitòria d'aquesta mena de grups, que penso és alhora la clau del seu èxit, però a la vegada el seu principal escull. Aquest tret no és altre per a mi que la seva profunda heterogeneïtat.
Aquesta heterogeneïtat és, d'una banda, la clau de l'èxit perquè permet aglutinar tot el descontentament social, vingui d'on vingui. És, en aquest sentit, un moviment clarament inclusiu, on tothom que tingui quelcom a reivindicar pot tenir-hi cabuda.
Al meu entendre, aquest gruix de persones descontentes es podrien englobar en dos grans grups:
Persones descontentes amb les accions dels governants, però que no qüestionen el sistema: Dins d'aquest grup trobaríem persones que tenen reivindicacions concretes respecte polítiques específiques: facilitat d'accés a l'habitatge, polítiques de lluita contra l'atur, majors serveis socials, dació en pagament hipotecari, canvi de la llei electoral per fer-la més representativa i no afavorir els partits majoritaris, reforma fiscal per avançar cap un sistema més equitatiu, millores laborals, i d'altres similars. Aquest grup no posaria en dubte, per tant, el sistema en sí mateix, i encaixaria dins la definició que es fa de la legitimitat democràtica a la pàg. 19 del mòdul 2: “Una de les virtuts del sistema democràtic és la convicció que la seva legitimat no es veu alterada malgrat que la legitimació als governs, als partits i a les polítiques pot ser ràpidament i fortament fluctuant”.
Persones que posen en dubte la legitimitat del sistema democràtic com a forma de govern: Aquí trobaríem tots aquells que (barroerament i de forma simplificadora al meu entendre) són titllats d'antisistema, com ara anticapitalistes, anarquistes contraris a la figura de l'estat central i similar. Aquests grups no tenen reivindicacions concretes, sinó que neguen i s'hi oposen al sistema polític i econòmic establert, de forma general. Des d'una perspectiva sociològica, són inherents a tota societat, ja que cap sistema de govern ni d'organització econòmica pot ser absolutament equitatiu ni generar un consens absolut entre els governats.
Però alhora, aquesta gran diversitat de reivindicacions és, al meu parer, la principal debilitat dels moviments socials, perquè impedeixen de forma clara la seva vertebració cap a propostes i accions concretes i, el que és més important, efectives (perquè no ens enganyem, acampar a les diferents places del país pot ser una molèstia o inconvenient per als governs i els partits, però no constitueixen per elles mateixes un perill envers el sistema polític i econòmic).
Com hem vist en el punt anterior, gairebé l'únic nexe comú entre les persones que integren aquesta mena d'iniciatives civils és el descontentament o la reivindicació. El cas del 15-M, que hem agafat com a exemple a l'inici, és totalment il·lustratiu a Espanya. Amb el pas dels mesos, un moviment que va esclatar amb força i va gaudir d'un enorme suport i simpatia popular, s'ha acabat dissolent sense haver aconseguit caminar de forma clara cap a objectius concrets. És cert que alguns dels seus integrants han recolzat altres iniciatives, com donar suport a la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca) aturant alguns desallotjaments (o més aviat ajornant) però no s'ha vehiculat de forma concreta (i és una llàstima) tota aquesta mobilització tan potent. Precisament, al meu entendre, la heterogeneïtat dificulta, d'una banda, arribar al consens necessari per dur a terme accions concretes, i de l'altre posar-se d'acord per establir un ordre de prioritats respecte a les accions o reivindicacions que es poguessin acordar sembla poc menys que utòpic.
Respecte d'aquest punt, val a dir que per a l'elaboració d'aquest treball s'ha tractar de cercar algun manifest o recull de propostes unitari, i l'únic que s'ha trobat han estat propostes genèriques, declaracions d'intencions i successius acords assemblearis sorgits a diferents ciutats, sense connexió entre ells i sempre titllats com a provisionals, oberts a ser modificats i pendents de ratificació. Alguns d'aquests escrits els podem trobar a les adreces incloses a les fonts d'informació.
Arribats a aquest punt, el fet que un ampli sector dins el moviment s'hagi negat en rodó a formar un partit polític propi o fins i tot a ésser representat per cap d'ells (Izquierda Unida ha estat l'únic partit estatal que s'ha posicionat de forma rotunda a favor del moviment, però el propi moviment ha preferit marcar distància) el torna un fet al marge del sistema polític. Per tant, no podria afirmar que aquesta mena de moviments socials facilitin l'apropament dels ciutadans a les institucions. Fins i tot m'atreviria a dir que els allunyen, ja que augmenten el descontentament de la ciutadania envers les institucions polítiques. Parlaríem, en aquest sentit, de “desafecció”.
Ara bé, això no ha de significar, ni de bon tros, que no apropin els ciutadans a la política, si entenem que la política no té perquè limitar-se únicament als òrgans governamentals i els seus edificis. El fet que es celebrin assemblees participatives, on els ciutadans es llencin a debatre els seus problemes, les seves inquietuds o escoltar alternatives al sistema imperant evidentment apropen la ciutadania a la política d'una forma que no succeiria si aquestes mateixes persones estiguessin assegudes al sofà de casa seva.
Malgrat tot, entenc que és aviat encara per afirmar que aquests moviments estiguin substituint els partits polítics com a òrgans de representació. En tot cas, estan omplint un buit que els partits polítics avui dia no cobreixen, i que no és altre que la voluntat d'un grup no menyspreable de la població de gaudir d'una major participació en les decisions diàries dels parlaments i els governs, més enllà d'escollir uns representats cada quatre anys perquè, durant aquest període de temps, puguin fer i desfer a voluntat.
No obstant, com hem pogut observar a les darreres eleccions, aquests grups tenen una influència creixent dins el sistema. Si ens fixem en els resultats dels diferents partits, el partit al govern (PSOE) ha patit el pitjor resultat de la seva història. Evidentment, la crisi econòmica l'ha fet caure clarament, però no podem pensar que el moviment 15-M no ha influït en aquesta davallada. Alhora, el vot s'ha fragmentat molt més, i ha baixat el bipartidisme, fet que va en la línia apuntada respecte la heterogeneïtat dels grups de descontents amb la situació. Izquierda Unida, que com deia abans s'ha apropat clarament al moviment, ha pujat espectacularment (malgrat una llei electoral que no és gens representativa i que després de més de 30 anys de democràcia ha quedat obsoleta).
Alhora, el govern socialista, influït per les mobilitzacions i les demandes socials, va tractar d'apropar-se als popularment anomenats “indignats” amb mesures més pròpies d'una política socialdemòcrata, com ara recuperar l'impost de patrimoni o augmentar el límit de sou no embargable per càrregues hipotecàries de 600 a 1000 euros.
Tot i així, aquesta ha estat, en certa manera, una victòria pírrica. El vot d'esquerres, descontent amb les polítiques liberals del govern socialista, ha pujat a altres formacions, però s'ha fragmentat de tal manera que ha permès una amplia majoria absoluta de la dreta.
I és que, com deia, la gran riquesa de l'esquerra, que no és altre que la seva diversitat, es també el seu principal escull quan es situa davant una contesa electoral. I si no, que els hi preguntin als italians...
No hay comentarios:
Publicar un comentario